Pianista i compositor nord-americà de jazz. Va ser un dels creadors, juntament amb Luckey Roberts, de l’estil stride de jazz.

El 1911, va assistir a una interpretació de Jelly Roll Morton a Harlem. El 1912 va tenir el seu primer compromís professional a Coney Island. Johnson i Morton representaven les diferents branques en la posterior evolució des del ragtime de Scott Joplin al piano en el jazz de començaments dels anys 1920.

A més d’un músic solista, James P. Johnson també va realitzar interpretacions com a músic d’acompanyament d’algunes de les més destacades cantants de blues de l’època, com Ethel Waters o Bessie Smith. També va compondre la música de diversos espectacles teatrals de l’època i diverses peces per a piano i orquestra, inclosa una òpera-blues titulada “The Organizer” i amb llibret de Langston Hughes.

Al llarg de la seva carrera musical va col·laborar amb músics de jazz tradicional com King Oliver, el clarinetista Pee Wee Russell, el guitarrista Eddie Condon o el saxofonista soprano Sidney Bechet.

Va influir a artistes com Fats Waller, Willie “The Lion” Smith, Count Basie, Duke Ellington, Art Tatum i Thelonious Monk entre d’altres.

I ara escoltarem stride.