Aquesta és la meva biblioteca
Neo-Tradicionalisme
L'auge del neo-tradicionalisme que va tenir lloc amb l'arribada de la dècada de 1980 va marcar el punt més alt de la crisi que havia afectat el jazz des de la popularització massiva del rock, a la dècada de 1960. El jazz representava per als negres nord-americans l'alternativa popular a la música clàssica. Però en el moment en què va començar a derivar, primer cap al free jazz i després cap a les diferents fusions que van tenir lloc en la dècada de 1970, va anar allunyant-se cada vegada més els seus orígens. Entrant en una crisi d'identitat que a finals d'aquesta dècada encara no havia estat resolta. En aquest període el terme jazz se solia identificar simplement amb la música instrumental, els músics blancs estaven aconseguint més èxit que els negres i el panorama creatiu en general era bastant descoratjador.
No obstant això, l'arribada dels neo-tradicionalistes va canviar l'ordre de les coses. En lloc d'abanderar una nova revolució en el gènere, van reivindicar una tornada als seus orígens. Traslladant els termes del debat des de la dicotomia free jazz / jazz fusió al debat entre els defensors de la puresa de l'estil (neo tradicionalisme) i els partidaris de la seva evolució.
Scott Hamilton, amb el seu A Is a Good Wind Who Is Blowing Us No Ill (1977) va inaugurar el revival del jazz clàssic, el mateix any en què es va publicar el primer disc del quintet VSOP, liderat per Herbie Hancock. Una volta als principis del bop, que es va veure continuada en l'obra dels pianistes Kenny Barron, Joanne Brackeen, Jessica Williams, Mulgrew Miller, Fred Hersch, Marcus Roberts o Brad Mehldau; dels saxofonistes Ernie Krivda, Joe Lovano, Bobby Watson, Dave Liebman, Joshua Redman, James Carter o Courtney Pine; dels trompetistes Jack Walrath, Tom Harrell, Terence Blanchard, i Roy Hargrove; o de ltrombonista Steve Turre.
Cal destacar especialment Wynton Marsalis. El principal representant d'una saga familiar de Nova Orleans que s'inicia en l'obra d'Ellis Marsalis, pare de l'anterior (i de Brandford , Delfeayo i Jason , tots ells destacats músics de jazz). I un important educador que va tenir entre els seus alumnes més destacats a Terence Blanchard, Donald Harrison, Harry Connick, Jr. Nicholas Payton, o Kent i Marlon Jordan, entre altres.
L'arribada a l'escena de Wynton Marsalis, considerat per la crítica com el músic de jazz més famós des de 1980, va suposar la inauguració del moviment dels Young Lions (joves lleons).
Un moviment que va tenir com a resultat la contractació per part de les grans companyies discogràfiques -fins i tot d'aquelles que mai havien mostrat gens d'interès en aquest tipus de música- dels joves talents del jazz. Amb un coneixement enciclopèdic de la tradició del seu instrument, Marsalis ha estat criticat pel seu paper conservador com a director de la Lincoln Center Jazz Orchestra. Una banda dedicada a preservar la identitat musical del jazz dels afroamericans, però també ha destacat pel seu paper de divulgador de la cultura del jazz, i com a introductor de nous talents.
https://youtu.be/q5krFNUMQHI
Smooth Jazz
A mitjans de la dècada de 1970 el soul jazz i el jazz de fusió van experimentar un viratge cap a terrenys més comercials que va tenir com a protagonistes destacats músics de jazz com George Benson.
Benson havia iniciat la seva carrera com a guitarrista a la banda de l'organista Jack McDuff el 1964. I després d'haver registrat una sèrie d'aclamats discos en la tradició bop es va situar, des de mitjans de la dècada de 1970, com un fenomen comercial. Amb àlbums com Breezin ( 1976) o Give me the Night (1980). En els quals prevalia la seva faceta com a cantant.
Chuck Mangione, des d'una perspectiva similar, es va especialitzar en balades orquestrals que integraven a parts iguals elements del bebop amb melodies lleugeres. Inspirades en el pop més comercial. Inaugurant en discos com Bellavia o Chase the Clouds Away (1975) el so característic del qual després es coneixeria com a Smooth Jazz.
Al Jarreau havia començat una prometedora carrera com a cantant de jazz amb We Got By (1975), però aviat va derivar cap a la interpretació de balades soul i jazz-pop d'índole més comercial (Jarreau, 1983).
The Yellowjackets, per la seva banda, exhibia un so a mig camí entre el jazz fusió més experimental de Weather Report i el pop-soul més comercial (Mirage a Trois [1982], Samurai Samba [1983]). També ja en els anys 1980, la banda va Spyro Gyra va obtenir un èxit comercial sense precedents. Amb una música que barrejava elements del pop lleuger, el soul i el jazz fusió, jugant un paper important en familiaritzar el públic no aficionat amb els sons del jazz.
El smooth jazz es va desenvolupar a partir d'una reelaboració més comercial del llegat que havien deixat els músics de fusió. Caracteritzant-se per l'ús freqüent de sintetitzadors; per un ritme lleuger i sense pretensions, de bases funky per un so elegant i allunyat de la racionalitat del bebop o de l'energia del soul jazz o del funk. I on l'aportació general de la banda importava més que cadascun dels seus elements per separat. Entre altres artistes que han treballat en el gènere cal destacar a David Sanborn, Russ Freeman, Bob James, Ben Sidran, Larry Carlton, Najee, Eric Marienthal, Jeff Lorber, Candy Dulfer o Fattburger.
CHICAGO BLUES
El Chicago blues es va desenvolupar a Chicago, Illinois, en afegir guitarres amplificades, bateria, piano, baix i, en algunes ocasions, saxofon al Delta blues bàsic de guitarres i harmònica. Aquest estil és el resultat, principalment, de la "Gran migració afro-nord-americana" de treballadors pobres del sud dels Estats Units d'Amèrica a les ciutats industrials del nord del país, tals com Chicago, durant la primera meitat del segle XX.
Chicago Blues té un repertori de notes musicals més ampli que l'escala estàndard de blues de sis notes; generalment s'afegeixen notes de l'escala major aconseguint així un efecte jazzero alhora que es mantenen les característiques essencials del blues. Aquest efecte, afegir notes d'una altra escala, no és tan comú ni té tanta importància com en altres estils, com el Texas blues, en el qual solen utilitzar-se terceres i sextes majors.
Una altra característica important del Chicago blues és la presència d'una gran quantitat d'acords novens dominants, així com la presència de notes novenes a les escales.
Jazz Flamenc i Altres Fusions
El jazz flamenc té el seu origen en la dècada de 1960. Quan van començar a sorgir algunes propostes de fusió amb el flamenc de part d'artistes com Miles Davis (Sketches of Spain, 1960; Flamenco Sketches, inclòs en Kind of Blue, 1959) o John Coltrane (Olé, 1961). No obstant això, a Espanya va haver d'esperar fins a 1967, any en què el saxofonista Pedro Iturralde va editar el seu Jazz Flamenc (MPS), un disc que comptava amb la col·laboració de Paco de Lucía i que es considera usualment com l'obra fundacional del gènere. Discos com My Spanish Heart de Chick Corea (1976) o Friday Night in San Francisco, un enregistrament de 1980 dels guitarristes Al DiMeola, John McLaughlin i Paco de Lucía, abundaven en la idea de la fusió de tots dos gèneres, dins d'un corrent de renovació en el flamenc. Que després es va denominar nou flamenc, un concepte que De Lucía va reelaborar en els seus treballs amb el sextet integrat per ell mateix, el seu germà Pepe de Lucía, Ramon d'Algeciras, Carles Benavent, Rubem Dantas i Jorge Pardo (Live ... One Summer Night , 1984). A partir de mitjans d'aquesta dècada, Benavent, Dantas i Pardo van iniciar les seves carreres en solitari. Ajudant a consolidar un estil on no van trigar a aparèixer treballs de figures del jazz espanyol i el flamenc. Joan Albert Amargós, El Potito, Antonio Carmona, Chano Domínguez, Àngel Ros, Guillermo McGill, Gerardo Núñez, Jerry González, Juan Manuel Cañizares, Agustín Carbonell "El Bola", Perico Sambeat o Javier Colina, artistes que continuen explorant el camí obert per Davis, Coltrane, Iturralde i Paco de Lucía més de mig segle enrere.
A la resta del món diferents músics de tradicions molt diverses continuen elaborant fusions estilístiques que sovint tenen al jazz com coprotagonista. Aquesta orientació neix a la dècada de 1950, amb artistes com Dizzy Gillespie, Dollar Brand, Sun Ra o Yusef Lateef. Es consolida, més tard, a finals dels anys 1960 i en la dècada de 1970, quan Don Cherry, John McLaughlin, Don Ellis o Andy Narell van començar a fusionar elements ètnics. Com ara instrumentació, harmonies o ritmes, de diferents procedències. Àfrica, l'Índia, Bulgària, França, Brasil, Japó, la Polinèsia, el Marroc, el Carib en treballs on la improvisació característica del jazz tenia un lloc important.
Aquesta família de gèneres de fusió ètnica, la proximitat al jazz varia d'un artista a un altre, sol agrupar-se dins del terme generalista world music, denominació que inclou a més altres estils poc o gens relacionats amb el jazz. Entre els artistes que han desenvolupat el seu treball en aquesta línia, a més dels esmentats, hi ha Shakti, Babatunde Olatunji , Zakir Hussain , Paul Winter , David Amram , Rabih Abou-Khalil , Anouar Brahem , Paul Horn , Lou Harrison , Codona , Harry Partch, Trilok Gurtu , Manu Dibango , Lakshminarayanan Shankar , Alpha Blondy , Strunz & Farah , Toshinori Kondo , M'Lumbo , Elek Bacsik , Najma Akhtar , Richard Bona.
BLUES CLÀSSIC
Per Blues clàssic entenem les cançons de les cantants urbanes de Chicago i Nova York. I també d'alguns cantants masculins en menor nombre.
Aquest terme el trobem a la premsa quan l'estil comença a decaure cap a 1930. I s'aplica amb major precisió a les cantants amb veu de contralt. Normalment, gravaven sempre acompanyades d'un o més músics. Clarence Williams o Coleman Hawkins ho van fer força vegades.
Són moltíssimes les cantants que podem enquibir en aquest estil per bé que moltes tenien un nivell molt justet, més de cantant de vodevil que no pas de blues. Algunes de les conegudes i importants foren Ma Rainey, Bessi Smith, Alberta Hunter o Victòria Spivey.
Alguns dels cantants masculins foren Willie Jackson o Lonnie Johnson.
En realitat era un blues un tan adulterat, dulcificat, amb una dicció molt correcta i allunyat del rusticisme del blues autèntic. Cap a 1930 amb la pérdua del favor popular del vodevil es va anar extingint.
Que serveixi per rendir homenatge a dones molt valentes i molt fortes que en una època molt perillosa s'enfrontaven a tot el que fos necessari.
Jazz Llatí i Afrocubà
En els primers temps del jazz ja es va produir una incorporació d'elements llatins a la música hot. De fet, els ritmes d'havanera, calinda, contradansa o fandango eren usuals en la música de Nova Orleans.Jelly Roll Morton sempre va defensar la tintura espanyola en el jazz. La presència d'elements llatins es va mantenir en el jazz dels anys 20 i 30, encara que sense la intensitat necessària per gestar una veritable fusió. A mitjans dels anys 1940, la influència cubana sobre el bop va generar un estil de fusió. El millor exponent van ser la big band de Machito, i els treballs de Dizzy Gillespie. Que integraven elements característics del bebop amb ritmes afrocubans. De tots els estils que van sorgir després de l'era del swing, el latin jazz ha estat un dels que ha gaudit de més popularitat. I els seus esquemes bàsics no han canviat gaire al llarg de la seva història. A través del treball de les orquestres de Tito Puente, Poncho Sánchez o Mario Bauzá.
A partir de mitjans la dècada de 1960 i, especialment, durant els anys 1970, aquest estil de fusió amb músiques llatines, es va asseure de manera definitiva en l'escena del jazz. Dins de l'àmplia denominació de "jazz llatí", solen incloure músiques tan diferents com les d'origen brasiler (bossa nova, especialment), les d'origen cubà i altres de fusió amb altres músiques de caràcter llatí (i de forma especial, el tango). Entre els molts artistes que han desenvolupat la seva obra en les diferents variants d'aquest gènere citarem. Dins el jazz de fusió d'origen brasiler, a Flora Purim, Airto Moreira, Charlie Byrd, Antonio Carlos Jobim, Joao Gilberto, Baden Powell, Hermeto Pascoal, Dom Um Romão, Egberto Gismonti o Claudio Roditi. I, al voltant de la fusió de jazz amb la música afro-cubana i porto-riquenya, trobem a Irakere, Arturo Sandoval, Ray Barretto, Emiliano Salvador, Cal Tjader, Chico O'Farrill, Mongo Santamaría, Cándido, Sabú Martínez, Chano Pozo , Chucho Valdés, Steve Turre o Paquito d'Rivera. Més de pianistes com Hilton Ruiz, Gonzalo Rubalcaba i Michel Camilo, en els quals l'element llatí s'incorpora de forma indistingible al seu origen postbop.
Molt més aferrats als estils tradicionals cubans, fins i tot a la salsa, descobrim a músics com Willie Bobo, Cachao, Carlos "Patato" Valdés, Tata Güines, Willie Colón, Jesús Alemany o Francisco Aguabella.A més d'orquestres que històricament van tenir una gran projecció comercial, com les de Xavier Cugat i Pérez Prado. Fora del món antillà, destaquen músics que han desenvolupat treballs d'acostament entre el jazz i músiques tradicionals d'altres llocs d'Amèrica llatina: Astor Piazzolla, Gato Barbieri, Osvaldo Tarantino, Alex Acuña ..
L'estil ha donat origen al llarg dels anys a tot un seguit de subgèneres relacionats entre els quals es troben el boogaloo, el jazz cubà, el jazz brasiler i, per sobre de tots en popularitat i projecció, la bossa nova.
TEXAS BLUES
El Texas Blues és un gènere de la música blues. Tot i tenir variacions en el seu estil, sol interpretar-se amb un més èmfasi al swing que altres estils de blues.
El Texas blues difereix d'altres estils, com ara el Chicago blues, en la utilització d'instruments i sons, especialment en l'ús intensiu de la guitarra. Músics com Stevie Ray Vaughan van contribuir a aquest estil. Utilitzant diversos tipus de sons de guitarra, com la guitarra "slide" i diferents melodies del blues i del jazz; aquest estil utilitza també solos de guitarra a tall d'enllaç a les cançons.
El Texas Blues va néixer en els primers anys de la dècada de 1900 entre els afroamericans que treballaven a les refineries de petroli, ranxos i campaments fusters. A la dècada de 1920, Blind Lemon Jefferson va innovar l'estil usant una improvisació basada en el jazz i l'acompanyament d'una guitarra. La influència de Jefferson va definir clarament aquest estil i va inspirar a intèrprets posteriors com Lightnin' Hopkins i T-Bone Walker. Durant la Gran Depressió, a la dècada de 1930, molts intèrprets de blues es van traslladar a ciutats com Galveston, Houston i Dallas. Va ser, des d'aquestes ciutats, on van aparèixer nous intèrprets, incloent-hi el guitarrista i cantant de gospel Blind Willie Johnson i la llegendària vocalista Big Mama Thornton. Les companyies discogràfiques Duke Records i Peacock Records van ser les més importants dins del Texas blues en aquella època.
A la dècada de 1960, la indústria del blues es va traslladar al nord dels Estats Units. Reduint-se així la importància de Texas en el gènere del blues. Texas va tornar a recobrar protagonisme a la dècada de 1970. Quan es va desenvolupar el blues rock texà, liderat per ZZ Top i The Fabulous Thunderbirds. Marcant així ressorgir de la importància del Texas blues, fet que va motivar l'aparició de músics com Stevie Ray Vaughan i el trasllat de la capital del blues de Texas cap a Austin.
Fusió
El 1970 Bitches Brew, va suposar una nova revolució en el so del jazz. Introduint una instrumentació i uns esquemes rítmics més propers al rock i marcant l'inici d'un nou gènere sota la denominació de jazz fusió. La influència dels grups de rock que estaven experimentant amb el jazz a l'època com Soft Machine, Blood, Sweat & Tears, Colosseum, Caravan, Nucleus, Chicago i les diferents formacions de Frank Zappa, va acabar de perfilar un gènere que donaria lloc posteriorment a molts altres subestils.
Weather Report, format originalment per Joe Zawinul, Wayne Shorter, Miroslav Vitous, Airto Moreira i Alphonso Mouzon no només es va convertir en el grup més important del moviment. Si no -segons Piero Scaruffi- en un dels dos grups més rellevants de la història del jazz. La banda va obtenir un considerable èxit des dels seus inicis, però l'arribada del baixista Jaco Pastorius el 1976 va suposar una nova empenta per a l'agrupació, que amb àlbums com Black Market (1976) o Heavy Weather (1977) va aconseguir un notable èxit comercial.
Entre la llarga llista de noms citarem Gary Burton, Larry Coriell, John McLughin i els seus grups, Jack DeJohnette, Jean Luc Ponty, Stanley Clarke, Pat Metheny, Billy Cobham, Chick Corea i Return to Forever i molts més.
DETROIT BLUES
El Detroit blues és un tipus de música blues interpretada per músics originaris de Detroit, Michigan, principalment durant les dècades de 1940 i 1960. Aquest estil es va originar quan intèrprets del Delta blues es van traslladar cap al nord dels Estats Units d’Amèrica. Pujant des del delta del Mississipí i Memphis, Tennessee, fins a les plantes industrials de Detroit a les dècades de 1920 i 1930. El Detroit blues típic és molt similar al Chicago blues distingint-se el seu so del Delta blues gràcies a l’amplificació dels instruments i a un ordre més eclèctic d’aquests, incloent-hi el baix i el piano.
John Lee Hooker és l’únic intèrpret de Detroit blues que ha aconseguit reconeixement, tant als Estats Units com internacionalment, pel fet que les companyies discogràfiques i els promotors musicals solien ignorar el panorama musical de Detroit a favor del de Chicago, de més influència i grandària. El panorama musical de Detroit estava centralitzat en un dels seus barris, anomenat "Black Bottom".
Intèrprets destacats
Alberta Adams
Andre Williams
Big Maceo Merriweather
Bobo Jenkins
Calvin Frazier
Eddie Burns
Joe Weaver
John Lee Hooker
Johnnie Bassett
Nolan Strong & the Diables
Post Bop
Es coneix com a Post Bop el tipus de jazz de principis del seixanta. Independentment del Free. La seva figura principal, que no única va ser John Coltrane a partir del Jazz Modal que també va fer Miles.
De Trane es destaquen els seus "llençols de so" que és la manera com es defineix el so del seu quartet.
Van adaptar al Hard un bon nombre de les innovacions del Free i es varen convertir en el corrent principal (Mainstream) que amb el temps confluirà en el neo bop del Marsalis.
Alguns dels molt eminents músics d’aquest corrent son a banda dels mencionats Charles Mingus, Herbie Hancock,Lee Morgan, Ron Carter, Sonny Rollins o Chick Corea a l’inici.
LOUISIANA BLUES
El Louisiana blues és un tipus de música blues caracteritzada per ritmes pesants i monòtons. Que creen un so fosc i tens. Es va desenvolupar en el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Es divideix en dos subgèneres principals. Un amb el blues de Nova Orleans amb influència del jazz basat en les tradicions musicals d’aquesta ciutat. I el blues swamp de tempo més lent que incorpora influències de la música zydeco i cajun de Baton Rouge. Els principals artistes de la tradició de Nova Orleans inclouen Professor Longhair i Guitar Slim. I per al blues pantà Slim Harpo i Lightnin' Slim. Tots dos gèneres van assolir la seva popularitat als anys seixanta i van ser coberts per diversos artistes de rock. L’interès va disminuir a finals de la dècada de 1960, però hi ha hagut renaixements ocasionals des de la dècada de 1970.
Free Jazz
El Free jazz pren carta de naturalesa el 1960. Es publica el disc homònim d’Ornette Coleman i el seu doble quartet. Suposa una revolució estilística al jazz. Però «no només això, sinó una posada en crisi. Una relectura i una superació virtual de tot el que havia estat el jazz. Qüestionant els fonaments socioculturals tant com el seu desenvolupament històric».
Coleman havia ja editat alguns discos que anticipaven aquesta explosió. Com The Shape of Jazz to Come o This Is Our Music.El Free va prescindir d’elements fins llavors essencials en el jazz. Com el swing, el fraseig o l’entonació, obrint-se a més a influències de músiques del món i polititzant de forma molt ostensible.
En els primers anys seixanta es va assistir a una, aparentment, irresistible ascensió del Free jazz. Que, paral·lelament, va rebre una ingent quantitat de rebutjos resumibles en una sola frase: «Això no és música».
Les circumstàncies que caracteritzen aquest estil són absolutament revolucionàries en la història del jazz. Encara que algunes ja s’havien assajat (des d’una altra òptica) en el camp de la música contemporània:
El ritme no es localitza en cap grup d’instruments, sinó que s’estén a la globalitat en forma d’impulsos, d’energia. És a dir, és una visió moderna de la polirítmia del hot.
Els tempos es conceben de manera herètica respecte de l’ortodòxia occidental, variant de manera perceptible.
La melodia i el ritme no es tracten com a sectors independents, sinó interrelacionats.
Als acords i l’estructura melòdic-harmònica s’enfronta la invenció espontània, l’acció i l’atonalitat.
Es perd totalment el concepte de fraseig. Arribant-se a una autonomia dels diferents sons. Ampliant-se l’entonació i el timbre específic dels instruments al camp dels sorolls.
S’hi incorporen experiències sonores i filosòfiques d’altres músiques del món, especialment d’Àfrica .
Tots aquests aspectes suposen un intent de «tornada a l’africà». Sense renúncia a la modernitat. Fins i tot amb un èmfasi especial en la modernitat. Apareixen aspectes que recuperen elements essencials del hot. Com la improvisació col·lectiva, la polirítmia, la vocalització dels instruments, etc.
Entre el Hard i el Free
Íntimament relacionat amb el Hard Bop, es va desenvolupar un estil de tocar el jazz basat en la utilització d’estructures blues a tempo lent o mitjà. Amb un beat ferm i sostingut, amb emoció interpretativa. Inicialment conegut com a Funky i, després, Soul jazz. Un subgènere que exhibia al Hammond B3 i als seus pioners (Wild Bill Davis, Jimmy Smith o Jimmy McGriff) com a protagonistes. I que enfonsava les seves arrels en els treballs de músics com Horace Silver, Junior Mance, les McCann, Gene Harris, Ramsey Lewis o Ray Charles.
El terme funky apareix en una peça d’Horace Silver. En la seva obra hi ha molta base de blues. Mentre que la tendència soul es vincula principalment a Ray Charles. De fet es considera que “I Got a Woman” de 1954 el primer tema soul jazz. Encara que en aquells temps era considerat R&B. Ja que és una reescriptura d’un tema de gospel anomenat “It must be Jesus”. És el disc de 1963 The Sidewinder, un blues de 24 compassos amb una melodia senzilla de recordar compost i interpretat per Lee Morgan i el seu amic Joe Henderson qui dona pas al concepte Soul jazz.
És un tema una mica confús perquè per un costat tenim aquestes dues tendències i per altra l’aparició del soul i del funk com estils diferenciats. El primer cap als anys seixanta i el segon als setanta. Ara bé pel que fa a la gènesi, podem afirmar que de la mateixa manera que el funk neix de l’evolució del soul, aquest com estil propi deriva del jazz dels cinquanta.
Molts d’aquests músics, la gran majoria, participen també del Hard Bop.
Efectivament, Soul i Funky jazz són les dues tendències que impregnen el Hard Bop. El soul buscant arrels del Gòspel i el Funky del blues. Però en ambdós casos retornant la mirada a la tradició negra. I es produeix a mitjan dècada dels cinquanta. El Soul jazz quan perd swing i s’acosta més al R&B i les arrels Gospel es convertirà en Soul (Aretha Franklin, Sam Cooke, Ottis Reding). Si incideix més en el Blues donarà lloc al Funk (James Brown).
En els primers anys de la dècada de 1970, segells com CTI Records, van fer d’aquest estil, ja molt evolucionat, senyal d’identitat pròpia. Aconseguint importants vendes amb alguns dels seus artistes. Com George Benson, Grover Washington, Jr., Eumir Deodato o Johnny Hammond. Més tard van obrir el camí a fusions més comercials que van desembocar en el Smooth jazz.
MEMPHIS BLUES
El Memphis blues és un estil blues creat durant les dècades de 1920 i 1930. Per músics de Memphis (Tennessee), com Frank Stokes, Sleepy John Estes, Furry Lewis i Memphis Minnie. Aquest estil va ser popular als vodevils i als medicine show, associant-se amb Beale Street (la principal àrea d’entreteniment de la ciutat de Memphis). Alguns musicòlegs creuen que va ser el Memphis blues l’estil que va definir la separació de rols de la guitarra rítmica i guitarra principal. Aquesta separació va acabar convertint-se en l’estàndard del rock and roll i de la música popular.
Juntament amb el blues basat en guitarres, les jug bands (com la de Gus Cannon i la Memphis Jug Band), van ser molt populars interpretant aquest estil musical. L’estil de les jug band emfatitzava en els ritmes ballables i sincopats del jazz juntament amb estils folk arcaics. L’estil musical d’aquests grups solia basar-se en instruments casolans, com l’harmònica, el violí, la mandolina, el banjo, les guitarres i les taules de rentar la roba.
BLUES DEL PIEDMONT
Hi ha diverses àrees en els Estats Units on el blues es va forjar com a estil. La zona sud-oest. El Delta del Mississippi. Els estats centrals del sud, i la zona sud-est.
El Piedmont blues és un gènere de música blues. Caracteritzat per una particular tècnica de tocar la guitarra sense pua.
Aquesta tècnica denominada Fingerpicking fa que el so de la guitarra sembli el d’un piano tocant ragtime. Aquest estil més alegre i ballable és característic del Piedmont Blues.
Es considera a Blind Blake el creador de l’estil.
https://youtu.be/ZayTpvm0Yho
Hard Bop
També ara es fa palesa l’eterna lluita entre les arrels africanes i la intel·lectualitat blanca en el jazz. Com a reacció davant l’intel·lectualisme del bebop, els músics del 'hard bop van reivindicar el retorn del jazz als seus orígens. Amb especial accent en l’energia i l’espontaneïtat de la música. L’element rítmic quedava reforçat, i els sols, derivats del llenguatge dels músics bebop, van adquirir més força i vitalitat. Conformant una música agressiva i intensa. De fet, l’adjectiu hard ( «dur») té en aquesta expressió la connotació d’intens. Va tenir especial incidència entre els músics de la Costa Est, i està especialment vinculat als músics negres de les ciutats dels grans Llacs, com Chicago o Detroit.
Un dels primers temes que es pot considerar Hard es deu, per descomptat, a Miles Davis amb el seu Quintet on hi havia Trane, però els màxims exponents que trobem entre la gran plèiade de músics cal conèixer: Max Roach juntament amb Art Blakey, Elvin Jones i Sonny Rollins, Clifford Brown i Horace Silver.
Aquest estil es va dir indistintament Hard Bop o Funky Jazz (relacionat amb l’estil d’Horace Silver) i posteriorment Soul Jazz. Hi havia un marcat accent de blues.
BLUES DEL DELTA
El Delta blues és un dels primers tipus de música blues. Es va originar a la regió de Delta, que no s'ha de confondre amb el veritable Delta del Mississippi, situat a prop de Nova Orleans. Per contra, la "regió de Delta", a Estats Units, és una franja de terra, relativament estreta, limitada al nord per Memphis, Tennessee; per Vicksburg (Mississippi), al sud; pel riu Mississipí a l'oest; i pel riu Yazoo a l'est. Els instruments principals d'aquest estil són la guitarra i l'harmònica, combinant en els seus estils vocals ritmes lents i passionals.
El Blues de Delta, es caracteritza per aspectes relacionats amb l'estil. Així, la forma de cantar sol ser tensa i vehement, amb textos plens de metàfores aparentment no relacionades entre si, teixides en una trama poètica evocadora. A la guitarra, l'estil és sobri i aparentment simple, encara que molt imaginatiu. És molt freqüent l'ús del bottleneck i del slide, i l'ocupació d'una tècnica peculiar similar al fingerpicking. L'afinació en acord obert, és l'usual i en la seqüència rítmica, el més característic és la potència dels baixos i el seu caràcter repetitiu i sincopat. Especialment a la zona muntanyosa de la regió, els blues solien tenir només un acord.
Va tenir molta influència en el Blues de Chicago, en part perquè un gran nombre de bluesmen de la regió van emigrar a Chicago en la postguerra.
Acompanyem deu temes que il·lustren el Blues del Delta. Són gravacions antigues amb un so no massa acurat però amb tot el sabor de l’autenticitat. Els instruments principals d’aquest estil són la guitarra i l’harmònica. Combinant en els seus estils vocals ritmes lents i passionals.
La forma de cantar sol ser tensa i vehement. Amb textos plens de metàfores aparentment no relacionades entre si. Teixides en una trama poètica evocadora. És molt freqüent l’ús de l'bottleneck i de l'slide. El més característic és la potència dels baixos i el seu caràcter repetitiu i sincopat. Especialment a la zona muntanyosa de la regió, els blues solien tenir només un acord.
De la zona del Delta aquesta música es va anar estenent a altres àrees geogràfiques del país.
Cool
Una de les poques coses segures i documentades sobre el naixement d’un estil determinat en el jazz el tenim amb el Cool. El naixement formal del moviment va tenir lloc el 1948. Amb la publicació de l’àlbum “Birth of the Cool” de Miles Davis. Tot un manifest autodefinitori i una de les gravacions més influents de la història.
El nou estil es derivava directament del bebop. Però resultava una música més cerebral. Que tenia com a principal objectiu l’establiment d’una atmosfera “calma" i "meditativa".
Tot i que s’allunyava de les seves arrels africanes també va trobar un lloc entre les preferències de músics negres. Que estaven passant de ser simples “entertainer”s a adoptar un paper més actiu i seriós en la recerca de la seva identitat musical.
Miles Davis, havia començat la seva carrera amb Charlie Parker el 1945. Va donar inici al moviment amb Birth of the Cool (1948), el primer d’una sèrie d’àlbums -Walkin (1954), Miles (1955), Cookin ', Relaxing, Working o Steaming, tots de (1956) - que establien les bases de l’estil.
Miles estarà present en els cinquanta anys vinents en l’evolució estilística del jazz.
Be Bop
Un grup de músics amb talent se senten frustrats en haver de tocar nit rere nit els mateixos temes pel públic i comencen a freqüentar una sèrie de locals on es reuneixen a fer jams.
És en aquest context que apareixerà el nou estil. Un estil que trencarà amb tot l’anterior i que va provocar el segon terratrèmol en el si del món del jazz.
Recordo que una nit, abans d’anar a Monroe’s estava assajant en un local gèlid de la setena entre els carrers 139 i 140. Era Desembre de 1939. Estava assajant “Cherokee” i vaig descobrir que si utilitzava els intervals aguts d’un acord com una línia melòdic a i els acompanyava amb canvis degudament relacionats podia tocar allò que imaginava.
Això és el que explica Charlie Parker.
El naixement de l’estil va tenir lloc el 1941 quan Dizzy Gillespie, Milt Hinton, Charlie Parker, Thelonious Monk, Charlie Christian i Kenny Clarke es van reunir al Minton’s Playhouse i al Monroe’s Uptown House de Nova York per a una sèrie de jams informals.
L’objectiu era buscar noves alternatives a un jazz massa comercial i repetitiu. Esgotat musicalment.
Aquest nou estil ha passat a la història amb el nom de Be Bop. Els músics de bebop posaven l'accent en el paper del solista. Ja no era el “d'entertainer” d'èpoques passades, sinó un artista creador al servei només de la seva pròpia música.
Els músics,creadors d’art, es reafirmen davant el públic a qui consideren diferents d’ells,possiblement fins i tot enemics.
A partir d’aquest moment, el jazz i la música popular agafaran camins diferents.
Swing, Swing, Swing
Cap a 1925 la música jazz comença a canviar. Don Redman com arranjador de l’orquestra de Fletcher Henderson comença a fer passos que anuncien canvis en la instrumentació orquestral del Hot. Incrementant en una trompeta els metalls (de dos a tres) mantenint la resta igual. Si bé amb el temps el banjo i la tuba seran substituïts pel baix i la guitarra.
L’any 1927 fa un pas més i prenent com base el Livery Stable Blues fa uns arranjaments a l’orquestració que la configuren ja pre Big Band.
Aquest canvi es concretaria amb l’aparició del nou estil que s’anomenarà Swing. El swing va canviar moltes coses i va ser una bogeria. Potser el primer fenòmen massiu de les “fans” i el desenvolupament geomètric de la indústria musical. Les vendes de trompetes es varen multiplicar per dos i les de clarinets per tres. Entre 1932 i 1939 les vendes de discs es varen multiplicar per 5, de 10 a 50 milions. Res tornaria a ser com abans. I el panorama musical s’expandia i complicava. El Swing anava ple de swing.
Chicago
El tercer dels estils en l’evolució històrica del jazz, es coneix com a estil Chicago. En síntesi l’estil Chicago es desenvolupà al South Side. Allà es concentraven la majoria dels locals on tocaven els músics arribats de New Orleans després del tancament del barri de Storyville. Tot i el predomini dels músics negres, molts músics blancs comencen a incorporar-se a aquest nou estil de música. L’aparició de les primeres companyies discogràfiques i les emissores de ràdio van ajudar molt a popularitzar el jazz. No tan sols a EEUU sinó també a Europa.
King Oliver amb la seva Creole Jazz Band, Louis Armstrong, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton o Johnny Dodds, o Tom Brown, que va ser el primer músic blanc en seran els pioners.
Dixieland
A començaments del segle XX, els blancs i criolls pobres del Delta del Mississipí van començar a interessar-se pel Hot i la seva influència va produir algunes variacions en la forma de tocar de les bandes de Nova Orleans: es van desenvolupar les improvisacions, es van agilitzar els tempos i es van buscar estructures rítmiques menys "africanes". Els solistes tenien una mica més de protagonisme.
Els blancs van crear un estil diferent, menys expressiu, però amb més recursos tècnics, amb melodies més polides i harmonies "netes"
El Dixieland, el tocaven generalment músics blancs, que imitaven l'estil "Nova Orleans", que ho tocaven preferentment músics negres. Per això, molta gent creu, erròniament, que el "dixieland" i el "New Orleans" és el mateix. I aquesta serà una constant al llarg de tota la història del jazz. Una música negra que agrada als blancs que l’adapten al seu gust i al seu torn els negres generen un altre estil. D’aquesta manera la dicotomia entre tradició i modernitat serà una constant en l’evolució del jazz.
Estil Nova Orleans
Es coneix com a Nova Orleans el jazz primitiu (1900-1910). No tenim registres sonors perquè la primera gravació d’un tema de jazz es va fer l’any 1917.
Si sabem de músics d’aquell moment i fins i tot tenim registres sonors seus. Però amb dates molt posteriors. Dels anys quaranta del segle passat, quan va haver-hi una revifalla dels estils de principis de segle. I que aleshores es van conèixer com a Dixieland, per bé que el Dixieland en si és un estil posterior al New Orleans.
Per tant en aquesta llista trobarem músics que van tocar en aquell període inicial, però els escoltarem ja als anys quaranta.