Si bé és conegut principalment com una figura destacada en la creació i propagació del jazz afrocubà, estava molt més preocupat pel jazz que pel contingut melòdic real de la música cubana.

Tal com va citar Bob Blumenthal a les notes de folre de Pure Emotion: “Mai va ser el meu interès principal preservar l’autenticitat de la melodia i les harmonies cubanes només per conservar-les. Quan vaig començar la meva carrera als anys quaranta, molta música cubana era molt simplista.

Sempre em va interessar més el jazz; i quan vaig arribar a Nova York, vaig gravitar naturalment cap a Dizzy i altres artistes del bebop, aquella fusió de la música cubana amb les tècniques del jazz de riquesa harmònica i orquestració. Per descomptat, he estat decidit a preservar els ritmes cubans, i sempre tinc el Teniu en compte la secció rítmica quan escric. Heu d’escriure parts de trompa que no xoquin amb el concepte rítmic”.

Això és indicatiu de l’estil compositiu general d’O’Farrill: està molt associat amb l’idioma llatí del jazz, però les seves obres solen estar més properes al jazz de big band nord-americà més convencional en la melodia i l’harmonia, i incorporen sobretot la música cubana als ritmes. De fet, és Chico O’Farrill a qui se li atribueix la primera introducció de la clau a les seccions rítmiques de les bandes de jazz.