En els primers temps del jazz ja es va produir una incorporació d’elements llatins a la música hot. De fet, els ritmes d’havanera, calinda, contradansa o fandango eren usuals en la música de Nova Orleans.Jelly Roll Morton sempre va defensar la tintura espanyola en el jazz. La presència d’elements llatins es va mantenir en el jazz dels anys 20 i 30, encara que sense la intensitat necessària per gestar una veritable fusió. A mitjans dels anys 1940, la influència cubana sobre el bop va generar un estil de fusió. El millor exponent van ser la big band de Machito, i els treballs de Dizzy Gillespie. Que integraven elements característics del bebop amb ritmes afrocubans. De tots els estils que van sorgir després de l’era del swing, el latin jazz ha estat un dels que ha gaudit de més popularitat. I els seus esquemes bàsics no han canviat gaire al llarg de la seva història. A través del treball de les orquestres de Tito Puente, Poncho Sánchez o Mario Bauzá.
A partir de mitjans la dècada de 1960 i, especialment, durant els anys 1970, aquest estil de fusió amb músiques llatines, es va asseure de manera definitiva en l’escena del jazz. Dins de l’àmplia denominació de “jazz llatí”, solen incloure músiques tan diferents com les d’origen brasiler (bossa nova, especialment), les d’origen cubà i altres de fusió amb altres músiques de caràcter llatí (i de forma especial, el tango). Entre els molts artistes que han desenvolupat la seva obra en les diferents variants d’aquest gènere citarem. Dins el jazz de fusió d’origen brasiler, a Flora Purim, Airto Moreira, Charlie Byrd, Antonio Carlos Jobim, Joao Gilberto, Baden Powell, Hermeto Pascoal, Dom Um Romão, Egberto Gismonti o Claudio Roditi. I, al voltant de la fusió de jazz amb la música afro-cubana i porto-riquenya, trobem a Irakere, Arturo Sandoval, Ray Barretto, Emiliano Salvador, Cal Tjader, Chico O’Farrill, Mongo Santamaría, Cándido, Sabú Martínez, Chano Pozo , Chucho Valdés, Steve Turre o Paquito d’Rivera. Més de pianistes com Hilton Ruiz, Gonzalo Rubalcaba i Michel Camilo, en els quals l’element llatí s’incorpora de forma indistingible al seu origen postbop.
Molt més aferrats als estils tradicionals cubans, fins i tot a la salsa, descobrim a músics com Willie Bobo, Cachao, Carlos “Patato” Valdés, Tata Güines, Willie Colón, Jesús Alemany o Francisco Aguabella.A més d’orquestres que històricament van tenir una gran projecció comercial, com les de Xavier Cugat i Pérez Prado. Fora del món antillà, destaquen músics que han desenvolupat treballs d’acostament entre el jazz i músiques tradicionals d’altres llocs d’Amèrica llatina: Astor Piazzolla, Gato Barbieri, Osvaldo Tarantino, Alex Acuña ..
L’estil ha donat origen al llarg dels anys a tot un seguit de subgèneres relacionats entre els quals es troben el boogaloo, el jazz cubà, el jazz brasiler i, per sobre de tots en popularitat i projecció, la bossa nova.