Per Blues clàssic entenem les cançons de les cantants urbanes de Chicago i Nova York. I també d’alguns cantants masculins en menor nombre.

Aquest terme el trobem a la premsa quan l’estil comença a decaure cap a 1930. I s’aplica amb major precisió a les cantants amb veu de contralt. Normalment, gravaven sempre acompanyades d’un o més músics. Clarence Williams o Coleman Hawkins ho van fer força vegades.

Són moltíssimes les cantants que podem enquibir en aquest estil per bé que moltes tenien un nivell molt justet, més de cantant de vodevil que no pas de blues. Algunes de les conegudes i importants foren Ma Rainey, Bessi Smith, Alberta Hunter o Victòria Spivey.

Alguns dels cantants masculins foren Willie Jackson o Lonnie Johnson.

En realitat era un blues un tan adulterat, dulcificat, amb una dicció molt correcta i allunyat del rusticisme del blues autèntic. Cap a 1930 amb la pérdua del favor popular del vodevil es va anar extingint.

Que serveixi per rendir homenatge a dones molt valentes i molt fortes que en una època molt perillosa s’enfrontaven a tot el que fos necessari.