Va arribar al món onze anys després que Louis Armstrong i sis anys abans que Dizzy Gillespie. Convertint-se en el pont entre el jazz clàssic i el modern. El seu domini de la trompeta li permetia combinar el swing novaiorquès amb un so innovador que prefigurava el ritme furiós del bebop. Amb la seva frase ràpida i els seus registres aguts. Des del 1936, i fins a l’aparició del bebop, va ser el trompetista més escoltat, reconegut i emulat, influint poderosament en figures com Gillespie, Fats Navarro i Howard McGhee.

Ens ha llegat una obra on la trompeta sona com un saxofon. Transcendint els seus propis límits com a instrument. Els seus sols febrils i fogosos ajudarien els músics posteriors a plantejar-se el jazz com un llenguatge en permanent evolució i amb una llibertat creativa absoluta, independent de qualsevol cànon.

En Roy Eldridge.