Un cop van preguntar a Duke Ellington si creia que era possible ser una mala persona però fer bona música. El mestre de mestres va respondre, de mala gana, amb el nom d’un il·lustre saxofonista de jazz.

Els seus companys de professió el van batejar com The Sound pel meravellós so que treia del seu instrument.

Es va reinventar un i molts cops, especialment a principis dels seixanta quan fusiona jazz i bossa nova.

Estem a Copenhaguen el març de 1991. La vida del gran saxofonista s’extingeix a poc a poc. Ell sap que la seva fi està pròxim i decideix un lloc molt estimat per acomiadar-se, el Club Montmartre de la capital danesa. Al seu costat, el pianista Kenny Barron però aquesta nit també, molt a prop, una infermera pendent del fatal i inevitable desenllaç. Aquest adeu emocionat és un concert memorable davant un públic entregat que mai ho oblidarà. Afortunadament, l’esdeveniment es va gravar i va prendre forma de disc, el famós People Time.

Stan Getz