Elvin Jones el va definir així, com el símbol de la bateria moderna. Considerat com un dels bateries de jazz més importants i influents de la dècada de 1960, Williams va saltar a la fama a la banda del trompetista Miles Davis, i va ser un pioner del jazz rock.

Toca en una jam session amb Art Blakey, quan només té dotze anys, i amb Max Roach un any més tard. A partir d’aquí comença a actuar amb músics com Toshiko Akiyoshi, Charlie Mariano i Sam Rivers.

El 1962 es trasllada a Nova York, on coneix Jackie McLean, que l’introdueix als grups de Bobby Hutcherson i Grachan Moncur III. El 1963, amb només disset anys, entra a formar part de la banda de Miles Davis, romanent amb ell fins a 1969, i formant una de les seccions rítmiques més celebrades de la història del jazz, al costat d’Herbie Hancock i Ron Carter. Amb Miles grava discos essencials com Seven Steps to Heaven (1963), ESP (1965), Nefertiti (1967) o In a Silent Way (1969), entre d’altres. Alterna aquests enregistraments amb els seus primers discos com a líder, el 1965.

El seu debut es va produir amb el disc Seven Steps To Heaven, una obra mestra en què també van participar el saxofonista George Coleman, el pianista Herbie Hancock i el contrabaixista Ron Carter. Tot i això, el quintet es va dignificar amb la incorporació del saxofonista Wayne Shorter i va guanyar presència.

Cal ressenyar l’estada de Williams al prodigiós grup de Miles com a providencial. La seva tasca -al costat del contrabaixista Ron Carter- en aquest grup va ser definida com a “motor”, “cicló”, “huracà” rítmics, per la força i dinamisme amb què el bateria escometia les peces.

Miles va afirmar, quan va contractar Williams, que era un dels millors bateries que ha donat el jazz. Un bateria inspirat, polirítmic i exuberant en el plantejament escènic.