Ha transcendit molt més enllà, no ja del jazz ni de la música, sinó de la mateixa cultura del segle XX. Abastament conegut arreu del món, avui intenarem explicar per quines raons és considerat el talent musical més gran del segle XX.  I perqué diem que la música que avui dia escoltem, en qualsevol espectre de la música popular, no seria el mateix sense ell.

Com sempre seran únicament uns apunts, però penso que suficients per entendre el que diem.

Tota la música popular actual està influenciada per les aportacions de Louis Armstrong, un músic afroamericà amb impressionant talent, que va conquistar la fama, tot i haver nascut en unes condicions poc més que miserables.

Què és el que distingeix Louis dels altres? Per què un sol d’Armstrong es destaca com una cimera muntanyosa per sobre dels turons circumdants? Hi ha quatre característiques sortints, cap de les quals, al meu entendre, té prioritat, però que constitueixen elements inseparables d’una concepció total unitària:

1) la seva elecció superior de les notes i el contorn resultant de les seves línies melòdiques;

2) la seva incomparable qualitat bàsica de so;

3) la seva igualment incomparable sentit de l’swing, és a dir, la seguretat amb què els sons es troben col·locats en el continu temporal i les propietats excepcionalment variades d’atac i tall del seu fraseig;

4) i, potser la seva contribució més individual, el repertori subtilment variat de vibratos i mordents amb què Armstrong dona color i adorna sons individuals.

Ralph Gelson diu: Va agafar els elements organitzatius de la música europea (acords, escriptura de notes, compassos…) els hi va agregar els ritmes de les esglésies negres, va aportar la nota de blues, els secrets de l’acoblament i lligat de notes i tot això amb una tècnica només al seu abast.

Martin Williams afageix: Sense Armstrong no hi hauria jazz ni la música que avui dia coneixem.

Té excepcional importància aquest últim fet, atès que li atorga a un sol d’Armstrong aquest peculiar sentit d’impuls intern i empenta cap endavant. Armstrong no era capaç de tocar sense swing.

Fins i tot si separem una corxera aïllada del context d’una frase, sentirem amb claredat l’impuls cap endavant d’aquest so, i en aquesta empenta reconeixerem la inconfusible personalitat d’Armstrong. És com si notes com aquesta volguessin sortir dels límits de la seva ubicació rítmica, vols ser més del que pot ser un so aïllat, desitgen expressar l’exuberància d’una frase sencera .

Escoltarem el tema amb el qual va incorporar al cant les versions en scat, ço és el fet de cantar amb onomatopeies. I pels més escèptics, si ell no ho hagués fet abans, molt probablement no existiria el uan ba bulumba balam bam bu.