Per a mi aquests tres són l’exemple perfecte dels supergrups. Tres virtuosos capaços de tocar qualsevol cosa a altíssim nivell.

Una dada. Escassament en  deu anys varen arribar a vendre 35 milions de discs. Cert, no és una cosa definitiva per calibrar el mèrit d’un artista, però s’aproxima força.

Dins l’explosió progressiva de la Gran Bretanya de finals dels anys seixanta, el trio Emerson, Lake & Palmer es va convertir en un dels noms més significatius i de més èxit comercial de l’estil, caracteritzat per una amalgama entre rock i música clàssica. Que posava de manifest el talent instrumental dels protagonistes. El tercet estava compost per tres coneguts músics de l’escena britànica: el tecladista Keith Emerson (provinent de The Nice ); el baixista, guitarrista i cantant Greg Lake (provinent de King Crimson ); i el baterista Carl Palmer (provinent d’ Atomic Rooster ).

Els primers assaigs del grup van partir del repertori de The Nice i King Crimson, incloent-hi els seus temes més coneguts: Rondo i 21st-Century Schizoid Man, respectivament.

L’agost de 1970 (encara sense tenir acabat el material per al seu primer àlbum) Emerson, Lake & Palmer es van presentar al Plymouth Guildhall a Anglaterra i quatre dies més tard al cèlebre Festival de l’Illa de Wight el 29 d’agost de 1970, on van aconseguir un èxit immediat. En aquest mateix festival es van presentar artistes de la talla de Jimi Hendrix, Jethro Tull, Bob Dylan, The Doors, The Who i Jefferson Airplane.

Des de fa quaranta anys i malgrat els alts i baixos, Keith Emerson , Greg Lake i Carl Palmer estan entre els grans pioners del rock progressiu.

La seva música s’ha mantingut com a referent del gènere a més de continuar cridant l’atenció de les noves generacions. Sens dubte tres artistes amb talent extraordinari i que des dels seus inicis van causar expectació als mitjans en venir cadascun de les seves anteriors bandes ja amb algun prestigi  van popularitzar tant la interpretació de música clàssica amb arranjaments de rock, com la fusió d’ambdues.

En els seus àlbums es pot trobar música de compositors tan dissímils entre si com Alberto Ginastera , Béla Bartók o Aaron Copland i van ingressar a la categoria de les bandes “Arena Rock” o “rock-estadi”. També és destacable la influència que el grup ha tingut en la música de videojocs, en compositors com Kōji Kondō o Nobuo Uematsu.

Un dels concerts que més he gaudit va ser fa uns anys a Barcelona on actuava Carl Palmer amb dos joves músics més. Va ser una festa inoblidable.