La discografia a nom de Billy Hart no passa de la dotzena de discos; la que recull el seu treball com a sideman sobrepassa els 600. La segona inclou gravacions amb Jimmy Smith, Wes Montgomery, Stan Getz, Shirley Horn, Miles Davis (On the Corner, Big Fun), els Mwandishi d’Herbie Hancock, els Quest de Dave Liebman …

La primera compta amb el millor de l’escena del moment en què va ser gravat, fos Oliver Lake fos Steve Coleman, Dave Holland o Bill Frisell, Bradford Marsalis o Mark Feldman. En totes dues, Billy Hart és senzillament un mestre que transita com ningú entre la propulsió a l’Elvin Jones i la llibertat tímbrica de Paul Motian amb la màxima de tocar sempre texturalment per al grup.

De mal nom Porc Fer, a aquest mestre de músics he tingut al plaer de veure’l i escoltar-lo al mític Birdland de Nova Iorq (bé no l’original sinó el d’ara). En una nit on només hi havia ocupades tres taules i un grupet de gent a la barra. De fet, era com si toquessin per nosaltres sols. No cal dir que va ser una al·lucinada de nit.

El seu malnom l’adopta en gravar el que seria el novè disc d’Herbie Hancock, on tots i cadascú del grup van adoptar un nom en Swahili. De fet el nom del disc Mwandish és l’adaptació del nom d’Herbie. I porc fer vol dir saviesa en swahili.

Hart és un mestre en saber eixamplar el so d’una banda amb la seva marcada precisió en els plats. Els solistes s’impulsen amb els seus redobles i amb les seves puntuacions enèrgiques. La seva tècnica amb les escombretes és increïble en els tempos ràpids, i també li agrada creuar diferents ritmes per trencar la pulsació de la peça.

Segons Charles Lloyd és el millor bateria amb el qual mai ha tocat… i entre d’altres Lloyd ha tocat amb Elvin Jones. Sens dubte és un dels més grans bateries de la història.