José Soto Soto va néixer al barri de Santiago a Jerez de la Frontera el 1955. Membre d’una saga de cantaors gitanos, besnet de Paco de la Luz, nebot de Manuel Soto Monje i cosí de Vicente Soto Sordera, la saga flamenca més longeva. De petit va cantar a l’escolania de la Basílica de la Mercè de Jerez, d’on Antonio Gallardo li dona el nom artístic.

La seva capacitat vocal ha causat admiració a milers de seguidors. El 1968 va marxar a Madrid a casa del seu oncle El Sordera . Allí grava el seu primer disc, acompanyat a la guitarra per Manolo Sanlúcar i Paco de Lucía.

El 1973 es va unir a la companyia d’Antonio Gades, a qui va pertànyer durant una dècada i amb la qual va recórrer diversos escenaris per Europa i Amèrica.

Tota una vida dedicada al cant. Un estil influenciat en gran manera per la pena. L’única manera que t’has d’expressar és sobre un escenari. I tot aquest dolor el fas fora, finalitza l’artista. I no és bues, és pur flamenc.

Després d’uns anys allunyat dels escenaris per la mort d’un dels seus fills, va tornar a l’escena amb el disc De l’alba... , produït per Vicente Amigo. La seva actuació al Teatro Real —sent el primer gitano que hi actua— representa un avenç important en la seva carrera, passant a ser el cantaor flamenc més conegut pel gran públic.

Des de llavors s’ha atrevit a innovar barrejant flamenc amb blues, martinet balcànic o cantant amb autors com Alejandro Sanz.