El vaig escoltar per casualitat no fa massa i d’entrada em va semblar que era el Hendrix, però no, no ho podia ser. Savia que era un tipus canadenc. No sé què té Canadà que en general dona bons músics, molt bons (Neil Young o The Band per citar alguns exemples). I aquest paio que sonava “com si fos”Hendrix,  era un canadenc.

El nom no em deia res, Frank Marino, pero no va passar massa temps per entendre que havia trobat un nou desconegut dels de la vella escola nostra. Efectivament, el seu primer disc, que és el que escoltava, era de 1973.

Francesco Antonio Marino, guitarrista conegut com a Frank Marino de Montreal , líder de la banda Mahogany Rush.

En solitari, o al capdavant dels seus Mahogany Rush, Frank Maríno té un lloc ben guanyat entre els millors intèrprets de Hard, Blues, i Rock and Roll de les dècades dels setanta i vuitanta.

En l’àmbit d’imatge i de presència escènica és precursor de tot un Steve Vai, i compta amb un currículum només un esglaó per sota de monstres com Johnny Winter, Rory Gallagher o Stevie Ray Vaughan, podent mirar per sobre l’espatlla a gairebé tots els altres.

Com sona? Així ho feia el 1979. Amb tot un clàssic.