El Free jazz pren carta de naturalesa el 1960. Es publica el disc homònim d’Ornette Coleman i el seu doble quartet. Suposa una revolució estilística al jazz. Però «no només això, sinó una posada en crisi. Una relectura i una superació virtual de tot el que havia estat el jazz. Qüestionant els fonaments socioculturals tant com el seu desenvolupament històric».

Coleman havia ja editat  alguns discos que anticipaven aquesta explosió. Com The Shape of Jazz to Come o This Is Our Music.El Free  va prescindir d’elements fins llavors essencials en el jazz. Com el swing, el fraseig o l’entonació, obrint-se a més a influències de músiques del món i polititzant de forma molt ostensible.

En els primers anys seixanta es va assistir a una, aparentment, irresistible ascensió del Free jazz. Que, paral·lelament, va rebre una ingent quantitat de rebutjos resumibles en una sola frase: «Això no és música».

Les circumstàncies que caracteritzen aquest estil són absolutament revolucionàries en la història del jazz. Encara que algunes ja s’havien assajat (des d’una altra òptica) en el camp de la música contemporània:

El ritme no es localitza en cap grup d’instruments, sinó que s’estén a la globalitat en forma d’impulsos, d’energia. És a dir, és una visió moderna de la polirítmia del hot.

Els tempos es conceben de manera herètica respecte de l’ortodòxia occidental, variant de manera perceptible.

La melodia i el ritme no es tracten com a sectors independents, sinó interrelacionats.

Als acords i l’estructura melòdic-harmònica s’enfronta la invenció espontània, l’acció i l’atonalitat.

Es perd totalment el concepte de fraseig. Arribant-se a una autonomia dels diferents sons. Ampliant-se l’entonació i el timbre específic dels instruments al camp dels sorolls.

S’hi incorporen experiències sonores i filosòfiques d’altres músiques del món, especialment d’Àfrica .

Tots aquests aspectes suposen un intent de «tornada a l’africà». Sense renúncia a la modernitat. Fins i tot amb un èmfasi especial en la modernitat. Apareixen aspectes que recuperen elements essencials del hot. Com la improvisació col·lectiva, la polirítmia, la vocalització dels instruments, etc.