Segurament Robben Ford no s’ajusti a la idea de guitarrista de jazz en el sentit estricte, però, sens dubte, és un dels que, sense ser jazzistes, domina la tradició del gènere. I, per descomptat, una de les llegendes vives més mítiques per als mateixos guitarristes. Perquè és, sobretot, aquest guitarrista que tots els guitarristes admiren.

Per a qui no el conegui —o millor dit, per a qui encara tingui la sort d’acostar-s’hi per primera vegada—, caldria dir que el que fa gran Ford és que enfoca el seu instrument des del blues (Robben Ford és segurament un blueser davant de totes les coses), però coneixent i manejant perfectament la tradició jazzística i també la del funk.

Ha compost a partir de totes aquestes influències un estil absolutament personal, que no per casualitat el van portar des de jove a formar part de l’estirp dels tocats per la vareta màgica del rei Mides, Miles Davis. Aquesta associació el va portar a protagonitzar l’escena jazzística dels noranta —igual que va passar amb els seus homòlegs als quintets de Milers en dècades anteriors—.