Hi ha tant a dir d’ell. Un referent dins la història del jazz. Si pràcticament tots els saxos tenor de jazz són fills o nets de Coleman Hawkins, ell és l’excepció i el contrapunt necessari.

Ànima sensible i turmentada pel racisme nord-americà, amant platònic de la Billie Holiday(de fet ell la bateja com Lady Day i ella a ell com Pres, de president).

Una de les seves particularitats és que utilitzava un idioma propi, i per exemple per referir-se als músics els tractava de “senyoretes”.

En l’aspecte musical crea un univers líric de gran bellesa. Un punt d’inflexió va ser quan va entrar a l’orquestra de Count Bassie. I anotarem aquí el particular duel amb Coleman.

El 01/11/1933 es va celebrar al Cherry Blossom una històrica sessió de jam que va durar tota la nit.

Hi eren Herschel Evans, Ben Webster, Coleman i Pres. Al final el guanyador del combat va ser Lester Young. Hawkins va partir cap a Europa el 1934 i no va tornar als EUA fins ben entrat el 1939. Per a aquesta època Young era ja el saxofonista més important i influent del país al capdavant de la banda de Count Basie.

El seu pas per l’exèrcit el va destrossar mentalment. La seva conducta es va tornar més erràtica i el seu alcoholisme va empitjorar considerablement.

També va tenir a veure el fet que Young veiés com el seu so de saxòfon era imitat amb èxit pel moviment cool de la Costa Oest. Joves músics blancs com Stan Getz, Al Cohn o Zoot Sims que aconseguien molts més diners que ell.

Ens remuntarem el desembre de 1957 on la CBS ha reunit un seguit de llegendes del jazz. Billie Holliday es disposa a interpretar Fine and Mellow, durant els assajos, Lester Young es troba al costat oposat de la sala i no creuen ni una mirada.

Per a tots és evident que està massa feble. Se li diu que no cal que toqui amb la resta de la banda i és l’únic que roman assegut. Quan estan gravant el tema, el gran Ben Webster fa el seu sol i llavors Lester s’aixeca i toca.

La cara de Billie s’il·lumina i somriu. Assenteix, com dien “si, és exactament això…”Després canta com mai allò de “el meu home no em vol, oh em tracta tan malament … Però quan comença a estimar-me, és tan dolç i bo”.

Quan els llums s’apaguen, Lester recull el seu saxofon i torna a casa a continuar bevent fins a morir el 15 de març de 1959. El dia del seu funeral Billie Holiday li diu a un amic, “jo seré la pròxima”. Quatre mesos més tard Lady Day compleix la seva paraula.

Ens queda fruir del seu llegat. I reviure aquella memorable sessió on hi ha tot el so del jazz.