Podem posar com resum el que explica Keith Richards sobre ell: No sé com diables aquest vell imbècil va arribar a ser tan bo. Ell seria l’últim a estar d’acord, però per a mi és EL BATERIA. No hi ha gaires bateries de rock and roll que realment facin swing. La majoria ni tan sols saben el que SIGNIFICA la paraula. És la diferència entre una cosa que roda per la carretera i mai no s’enlaira i una cosa que realment VOLA.

El menys Stone de tots era un apassionat del jazz. De fet, va ser responsable de la conferència de premsa que anunciava el Tour of the Americas ’75, a la ciutat de Nova York. La banda va sorprendre centenars de periodistes i el públic en general en interpretar Brown Sugar, pujats en l’acoblat d’un camió de plataforma enmig del trànsit de Manhattan. Watts va recordar que aquesta era una forma comuna en què les bandes de jazz de Nova Orleans promocionaven les pròximes dates de concerts.

Watts es va destacar de la resta de la banda per ser atípic respecte dels altres integrants, era més aviat modest, sense projectar-se als escenaris com un personatge molt masculí i es vestia formalment al més pur estil britànic tradicional, acostumava a contestar amb monosíl·labs als periodistes, va mantenir una vida estable al seu àmbit intern. Li agradava el jazz i admirava Kenny Clarke.

Dissenyador gràfic de professió, va contribuir amb l’art gràfic als primers discos dels Stones, com la contratapa del disc Between the Buttons.

Charlie Watts era el batec del rock and roll: va aconseguir amb la seva senzilla bateria armar tot el ritme d’aquesta màquina de fogós rhythm & blues que són els Rolling Stones. Va formar un equip rítmic insuperable amb el baixista Bill Wyman, fins que aquest va marxar el 1993. Influït pels seus herois del jazz, Watts impulsava les seves baquetes des de la subtilesa del canell, una mica poc habitual en els bateries de rock, que prefereixen bolcar la pegada des de la força dels músculs del braç.