És considerat un dels millors pianistes de jazz.

Quan el músics de l’estil Nova Orleans varen marxar cap al nord, Hines se sentí captivat per l’art d’Armstrong, en escoltar-lo a Chicago el 1922. Llavors, volgué realitzar al piano el que Satchmo realitzava amb la trompeta. Tocà amb Armstrong acompanyant la seva trompeta fins a identificar-se plenament amb aquell.

Les seves improvisacions eren escoltades amb frenètic entusiasme pels devots del jazz en aquella època d’expansió de la música de Nova Orleans. El 1928, junt amb Armstrong, enregistrà el famós Weather bird (duo de trompetes i piano), considerat una peça clàssica del jazz. Per l’extraordinari swing que imprimia al piano, crea un estil propi i característic que ha tingut molts imitadors.

Malgrat la seva admiració per Armstrong, va saber crear la seva pròpia personalitat, que figura entre els grans pianistes de jazz que han existit. Ningú ha assolit el vigor d’aquest intel·ligent intèrpret del jazz verdader. Va actuar amb l’orquestra d’Armstrong, amb la qual té gravades les peces més importants del gran trompeta, a les quals presta el seu original vigor interpretatiu.

També va tenir orquestra pròpia pels anys 1933 a 1937, en la qual es formaren rellevants figures. La seva orquestra de Chicago fou l’única que va poder rivalitzar amb les de Nova York. Entre els noms que componien aquell gran conjunt, s’ha de recordar els saxòfons-alts, Ernie Wilkins, clarinets Omer Simeon i Darnell Howard, el trompeta Walter Fuller, el bateria Wallace Bishop, el cantant Earl Coleman, entre d’altres.

Les actuacions d’aquesta orquestra eren èxits clamorosos i el pianista contribuïa en gran manera a aquest èxit amb les seves audàcies i sols inimitables.

Entre les pecess que enregistrà consten Boogie-woogie on Saint Louis Blues, Father steps in, Piano man, Grand Terrace shuffle, entre d’altres.

Segons Dizzy Gillespie: El piano és la base de l’harmonia moderna. Aquest noi va sortir de Chicago, Earl Hines. Va canviar l’estil del piano. Podeu trobar les arrels de Bud Powell o Herbbie Hancock , tots els nois que van venir després. Si no hagués estat perquè Earl Hines obre el camí per a la propera generació, no es pot dir on ni com tocarien ara. Hi havia variacions individuals, però l’estil del piano modern prové d’Earl Hines.

Segons diu Ted Gioia a la seva Història del Jazz cap altre músic va saber portar les rígides estructures del ragtime a un estil més versàtil i lineal.