Reconegut com un eximi i innovador pianista i guitarrista.

Egberto Amin Gismonti neix el 5 de desembre de 1947 a Carmo, una ciutat propera a Rio de Janeiro, encara que sent molt jove la seva família es mudaria a Nova Friburg també propera a Rio, on va viure la seva infància i adolescència. El seu pare era un aristòcrata d’origen libanès i la seva mare una immigrant siciliana. La seva família comptava amb una tradició musical perquè el seu avi i el seu oncle van ser directors  d’agrupacions musicals.

Va participar en el Festival de San Remo, però el seu reconeixement va arribar des de Noruega en una col·laboració amb Nana Vasconcelos.

El seu primer àlbum amb ECM titulat Dança dónes cabeças (1976), va rebre molts  reconeixements internacionals, va ser nominat a àlbum de l’any per Stereo Review i va rebre el premi Großer Deutscher Schallplattenpreis, alhora que va rebre crítiques contradictòries que reflecteixen la riquesa cultural del Brasil i la seva incomprensió per part dels crítics anglosaxons: a Anglaterra, va ser concedida com pop; als Estats Units, com a folklore; i a Alemanya, com a música clàssica.

Gismonti va tornar a Brasil, decidit a la investigació de la música dels indígenes de l’Amazones. Al cor de la selva amazònica, en l’alt Xingu, va intentar posar-se en contacte amb la tribu Yawalapiti, tocant la seva flauta durant dues setmanes fins que el cap principal de la tribu, Sapaim, el va convidar a la seva llar. Ells van compartir l’únic idioma comú; la música.

La seva música té influències diverses: de la música docta, com la del compositor brasiler Heitor Vila-Lobos De la música popular i folklòrica brasilera, del jazz (des del bebop al jazz experimental), de la música indígena i de l’impressionisme (com les idees d’orquestració i harmonització de Maurice Ravel).