Fa la impressió que el pianista Eric Reed, malgrat els seus grans dots i qualitats, no ha acabat de fer mai el salt a la primera divisió del jazz. Sempre se l’espera, però no acaba d’arribar-hi. És una cosa així com un pianista al qual sempre se l’esepra .

No sé per què passa això, però potser, i per escriure alguna cosa, es podria pensar que és un pianista que pertany a aquesta generació intermèdia entre Mulgrew Miller i Kenny Barron i els Brad Mehldau, Vijay Iyer i companyia que dominen avui l’escena jazzística. I ja se sap que moltes vegades quedar-se al mig és el pitjor que et pot passar.

I no obstant Eric Reed és un pianista que bascula molt bé entre la tradició i la modernitat, com es pot apreciar a les seves composicions, que sense perdre el sabor clàssic d’un Bill Evans no deixen passar les aportacions d’un Cecil Taylor.

Quan tenia dos anys, ja tocava el piano a l’església del seu pare, que era pastor, a l’edat de cinc anys i set anys va començar el seu estudi formal a la Settlement Music School de Filadèlfia.

El maig de 1986, a la Colburn School, Reed va conèixer Wynton Marsalis , una trobada que l’ajuda a la seva carrera. A 18 anys durant un any universitari a la Universitat Estatal de Califòrnia, Northridge, Reed va de gira breument amb Marsalis. S’uneix al septet de Marsalis un any més tard i treballa amb ell de 1990 a 1991 i una altra de 1992 a 1995.

També va treballar amb Joe Henderson i Freddie Hubbard. Més tard treballa amb l’Orquestra de Jazz del Lincoln Center durant dos anys (1996–1998) i en surt per començar com a líder del seu propi grup el 1999.

A més del seu treball amb Marsalis, Reed ha treballat amb músics de jazz com Irvin Mayfield, Cassandra Wilson, Mary Stallings, Clark Terry , Dianne Reeves, Elvin Jones, Ron Carter, Paula West i Benny Carter. El 2010 s’uneix a Christian McBride en el seu combo Inside Straight, el qual va produir l’àlbum Kinda’ Brown.

Reed també ha treballat com a compositor, creant música per a pel·lícules.