Al tablado madrileny Los Canasteros treballaven dos guitarristes, el granadí Juan Carmona El Camborio, fill de Juan Habichuela , i el jerezano José Soto Sorderita, ambdós provinents de famílies gitanes i flamenques antigues. Per revisar les seves àmplies i respectives herències musicals, i amb la companyia del madrileny Ray Heredia, fill del ballador Josele, com a vocalista, van formar Ketama (prenent el nom d’una vall del Marroc). Aviat es van convertir en el grup insígnia de la discogràfica Nuevos Medios, amb una proposta poc ortodoxa amb els cànons establerts.

El seu primer treball, de nom Ketama , encara que gravat durant 1983, va ser editat dos anys després, col·locant-los en el grup dels denominats Nous Flamencs, introduint-se per primera vegada en les músiques d’arrel iberoamericana.

El 1992 va aparèixer Pa’ gent con alma, disc homenatge a Ray Heredia, ja desaparegut. La llista de col·laboracions inclou Michel Camilo, i José el Francès. Aquest treball va revelar les profundes diferències existents en aquell temps entre els Carmona i Sorderita, que ni tan sols va estar en la presentació del disc.

El 1993 Ketama, ja sense Sorderita, va retornar a les seves arrels flamenques amb El arte de lo invisible; el 1994 tornarien les influències africanes amb Songhai.

L’èxit més gran els va arribar amb De akí a Ketama (1995), gravat en directe als Estudis Cineart de Madrid, amb una selecció del seu repertori i la participació, entre d’altres, d’Antonio Canales , Antonio Vega, Manolo González Heredia (mestre percussionista i escultor de figures en gel), Juañares, Las Chamorro i Antonio Flores, qui moriria poc després.

El 1999 va aparèixer Toma Ketama!, que, encara sonant més flamenc que Konfusió seguia rebent influències del pop, el blues o la música llatina. En aquest treball comptarien novament amb la col·laboració de Jorge Drexler.

Tres anys després, Ketama reprendria la seva carrera amb Dame la mano , disc en què s’inclouen influències provinents del hip hop i del house, de nou col·laboraria Drexler.