Cap a 1956 la Big Band d’en Duke passava una mala època. I va ser el nostre home d’avui qui, en paraules del mateix Duke em  va treure de l’abisme. Ellington diria més tard:Jo vaig néixer el 1956, al Festival de Newport.

Es va unir a la banda de Count Basie, va aconseguir amb el seu so característic influenciat per Ben Webster i Illinois Jacquet, esdevenir una estrella solista de la banda fins a la seva marxa el 1949. Durant un breu període de temps va estar a la banda de Dizzy Gillespie (1949-1950). Abans que aquesta es dissolgués, Duke Ellington el va contractar.

Un cop l’orquestra de Duke Ellington va ser a Barcelona i el concert estava a punt de començar. El nostre home no havia arribat, ningú no sabia on era. Uriach (organitzador de l’acte) va sortir amb la seva vespa molt preocupat a buscar-lo. Per sort el va trobar. Estava a la Rambla ballant al voltant d’un barret de Speedy Gonzales. Un souvenir molt popular entre els turistes italians que visitaven la ciutat. Posseït per Dionisio, ballant i girant al voltant d’un barret, en un estat de trànsit. Uriach explicava:

“Com vaig poder el vaig pujar a la part del darrere de la meva moto. Estava molt angoixat, perquè si queia es faria molt de mal. Mentre anava cap al teatre, conduint amb una mà i sostenint-lo amb l’altra, pensava:
Ostia!, ara passaré a la història com el tipus que va matar Paul Gonsalves!”.

Tot va acabar bé. Aquella nit memorable, l’orquestra d’Ellington va tenir el públic ballant ininterrompudament pels passadissos. I amb Paul Gonsalves, l’autor del miracle musical convertit en una estrella des d’aquell dia. Paul Gonsalves va aportar amb la seva música molta qualitat a una orquestra ja ben greixada. Va morir el 1974, només dos mesos després de la desaparició d’Ellington.