Era un songster (primers cantants ambulants), fidel representant del Blues de Piedmont, amb un estil molt versàtil de guitarra i una veu molt adaptable. Amb un repertori ple de ragtimes, hillbilly i cants espirituals, a més de blues. Era virtuós, complex i irregular, creant escola entre els músics de les generacions posteriors. També va ser un especialista en l’ús del bottleneck, amb un so molt cristal·lí. Alguns autors el consideren com el cim de la guitarra folk.

Bob Dylan li va dedicar una cançó titulada “Blind Willie McTell”, la melodia es basava en la del tema “St. James Infirmary Blues” i la lletra reflecteix la història de la música d’Amèrica i l’esclavitud.

Temes seus que després han estat éxits mundials son: Statesboro Blues, Broke Down Blues, Death Room Blues, Love Makin ‘Mama, Your Southern Can Is Mini, The Dyin ‘Crapshooter’s Blues, Weary Hearted Blues.

Va gravar abundantment, entre 1927 i 1956, sobretot per a productors de companyies discogràfiques que recopilaven folklore autèntic. Bona part d’aquests enregistraments es van editar sota pseudònims, com Blind Sammie, Geòrgia Bill o Pig’n Whistle Red. Gràcies a aquests enregistraments va aconseguir bastant fama. I va poder seguir gravant després de la guerra, tot i que el seu estil ja no estava de moda, gràcies a l’entusiasme despertat en els aficionats al folk de tot el món.

I, cosa força comuna entre aquests veritables bluesmen, de 1957 fins a la seva mort va ser predicador a l’Església Baptista Mont Sió d’Atlanta.

Així sonava el primer Statesboro Blues.