Tenia al davant un futur prometedor. Els contractes d’enregistrament apareixien, les presentacions anaven succeint-se, cridava l’atenció d’experts i fins i tot es podia donar el luxe de reunir perquè l’acompanyessin als millors músics que aleshores tocaven a Chicago. La vida era de color rosa, però els desenllaços no sempre són feliços. Amb la seva mort prematura el blues va perdre una presència que va poder ser brillantíssima, un talent poques vegades vist -els seus estudis eren d’òpera- i que poques vegades s’identifica tan de pressa amb un entorn que semblava estar fet a mida. És Valerie Wellington, la malaguanyada reina del blues, de pas fulgurant.

Marcia Ball, Katie Webster, Lee Shot Williams i Carlos Johnson, són algunes de les figures que la recolzaven constantment, un grup que incloïa també productors com el llegendari Jim O’ Neal, que li va brindar un espai perquè brillés en un àlbum antològic que Alligator va destinar a la sang nova del Blues aquells anys.