Apareix en els anys posteriors al sorgiment del moviment punk, i barreja a parts iguals aquest gènere amb la música tradicional irlandesa.

The Pogues sorgeix al voltant de 1982. No se sap si va ser causa atzarosa, però diu la llegenda que tot va començar un dia que estaven reunits Jem Finer, Spider Stacy i Shane MacGowan (que havia format part de la banda punk The Nips). Aquest últim va agafar una guitarra que hi havia i es va posar a tocar de manera accelerada una cançó tradicional irlandesa. Segons Stacy, no és clar si MacGowan tenia allò pensat o no, però el cas és que va ser com una revelació.

La idea era recuperar els antics sons irlandesos i donar-los una nova perspectiva. I d’aquí sorgeix Red Roses for Me (1984), el debut de la banda (a la qual s’havien unit la baixista Cait O’Riordan, l’acordionista James Fearnley i el bateria Andrew Ranken). El disc mostra clarament les intencions de la banda, amb alguns dels seus temes insígnia com Streams of whiskey; però el seu so encara estava una mica verd. Tot i que cal reconèixer que, dels temes que conformen el disc, són les composicions pròpies les que més destaquen.

Aconsegueixen el seu major èxit comercial amb el senzill Fairytale of New York, que interpreten al costat de Kirsty MacColl. Es tracta d’una cançó nadalenca que després aniria inclosa també a If I Should Fall From Grace With God (1988), un altre dels millors discos de la banda. En ell, veiem una major varietat de gèneres (aires àrabs a Turkish song of the damned , rock a Thousands are sailing , o la patxanga de Festa que es grava a Tiana i la Casa Batlló).

Per raons diverses la banda té alts i baixos fins que el grup es torna a reunir el 2001 i continuen treballant amb els temes clàssics.