Un dels grans instrumentistes del saxofon tenor al jazz i posseïa un so inconfusible a més d’un esplèndid domini del blues. Deixeble  del gran Coleman Hawkins, amb qui se li ha volgut assimilar, és cert que compartia amb Ben Webster aquella luxosa sonoritat que permetia al saxofon usurpar la primacia instrumental a la trompeta a la batalla per l’instrument solista per excel·lència del jazz.

La seva presència durant diversos anys als pupitres de diverses i grans bandes del swing: Cottie Williams (1942-1944); Andy Kirk (1945-1946); i fonamentalment a la del gran Count Basie, durant diversos períodes alternatius, el va marcar musicalment i el va ajudar a iniciar en solitari una esplèndida carrera com a líder que es va desenvolupar pràcticament fins al final de la seva vida.

La seva carrera en solitari la va començar amb el trio de l’organista Shirley Scott, en una formació que crearia escola durant cinc anys (1955-1960) i posteriorment també van ser destacables les col·laboracions amb el saxofonista, Johnny Griffin. La seva prolífica carrera el va portar a gravar per a un bon grapat de segells discogràfics que van compartir amb la música i el llegat.

Davis es va convertir per a molts en el saxofonista de jazz directe per excel·lència. El seu so —agressiu, de tons grossos i blues, però també capaç d’una gran sensibilitat— el va convertir en un músic molt emulat. Segons Derek Taylor al lloc web All About Jazz, Davis va ser el portador d’un so que podia passar clarament d’uns gemecs infusos de Rhythm and Blues a una poesia amb una textura bella i una veu romàntica. En qualsevol de les dues encarnacions, el seu so característic, una articulació amb cos que va fer un ús ardent de les riques propietats tonals del seu instrument, sempre va brillar com a distint i no derivat.

Quan el terme Lockjaw, la tesi més probable és que es degui  a la seva manera de mossegar amb força l’embocadura del saxo.