BREU INTRODUCCIÓ AL JAZZ

El jazz és un gènere musical nascut a finals del segle XIX a Estats Units, que es va expandir de forma global al llarg de tot el segle XX.

Entre els molts intents de delimitar i descriure el complex fenomen del jazz, el crític i estudiós alemany Joachim-Ernst Berendt, en la seva obra clàssica El jazz: de Nova Orleans al jazz rock, assenyala:

El jazz és una forma d’art musical que es va originar als Estats Units mitjançant la confrontació dels negres amb la música europea. La instrumentació, melodia i harmonia del jazz es deriven principalment de la tradició musical d’Occident. El ritme, el fraseig i la producció de so, i els elements d’harmonia de blues es deriven de la música africana i del concepte musical dels afroamericans.

El mateix autor continua descrivint tres elements bàsics que distingeixen el jazz de la música clàssica europea:

Una qualitat rítmica especial coneguda com a swing.

El paper de la improvisació.

Un so i un fraseig que reflecteixen la personalitat dels músics executants.

Més recentment, Joel Dinerstein en el seu llibre Jazz Una Immersió Ràpida, ens diu que el Jazz és el so individual de l’experiència humana expresada en el marc d’un grup que es recolza.

Aquesta curta definició la trobem repetida amb altres paraules per molts músics de jazz i també de blues. I es pot resumir en la frase Persones treballant juntes.

Charlie Hadden en referència als músics afirma que estan acomplint una responsabilitat amb l’univers. I continua dient que aquesta responsabilitat és fer música bella i dur aquesta bellesa i els seus valors més profunds a la vida de les persones a fi i efecte que puguin arribar a la part més profunda del seu ésser.

Al llarg de la seva història, el jazz ha passat de ser una simple música de ball popular a una forma d’art reconeguda a tot el món.

Paral·lelament a aquest progrés, han canviat també les actituds cap a aquesta música. El 1924 un periodista del New York Times es referia a ella com el retorn de la música dels salvatges, mentre que el 1987 el Congrés dels Estats Units d’Amèrica declarava al jazz com un destacat model d’expressió i com un excepcional tresor nacional.

S’ha assenyalat que el motor d’aquest progrés ha estat la innovació, una particularitat que sempre ha estat present en la història d’aquesta música, dirigint la seva evolució i caracteritzant l’obra dels seus artistes més destacats al costat d’una branca més tradicionalista. Paral·lelament a aquesta dicotomia entre la innovació i la tradició, el jazz s’ha mogut entre l’obra d’uns artistes que només han buscat el reconeixement d’una petita, però selecta audiència i d’altres que ha dirigit els seus esforços a una audiència més amplia.

De fet, el jazz més que una música és un conjunt de gèneres musicals englobats dins una unitat més o menys uniforme. Fins i tot el terme no se sap molt bé ni quan es va començar a utilitzar ni el sentit que tenia. Els primers medis on surt la paraula són diaris esportius relacionats amb el baseball i, també, es diu que la seva arrel prové del “fanti”, una parla de l’Àfrica Occidental que descriu l’acte de fer l’amor.

Una cosa és segura avui dia. Sense el jazz no existiria cap de les moltíssimes variacions de la música popular. És més, el jazz va ser la música popular dels Estats Units durant tres dècades (1917-1947). Amb la revolució del Be Bop això canviarà.

Orígens del Jazz

Mig segle després de la fundació de la ciutat de Nova Orleans, el 1764, França la va cedir a Espanya per recuperar-la novament en 1801. Dos anys més tard, en 1803, va passar a ser part dels Estats Units a conseqüència de la compra de la Louisiana. Per això, els francesos i espanyols, al costat d’alemanys, italians, anglesos, irlandesos i escocesos van contribuir a la formació de l’escena cultural de la ciutat.

La procedència dels habitants de raça negra era diversa, sent majoritàriament de la zona occidental d’Àfrica o del Carib. És en aquest heterogeni context cultural on va tenir el seu origen l’aparició d’estils musicals tan diversos com el jazz, la música cajun, el zydeco o el blues.

En moltes àrees del Sud dels Estats Units el fet de batre tambors estava prohibit per la llei i en zones com Geòrgia es va prohibir l’ús de qualsevol instrument musical per part dels esclaus. No obstant això, al començament del segle XIX els festivals amb música de tambors i danses africanes s’organitzaven amb freqüència tant a Nova Orleans, a la plaça del Congo, com a Memphis, Kansas, Dallas o Sant Lluís.

Es feien servir instruments de percussió i de corda similars als utilitzats en la música africana indígena. Els esclaus solien tenir diumenge lliure i organitzaven aquestes festes que es van perllongar aproximadament fins a 1885, coincidint amb el sorgiment de les primeres bandes de jazz.

Les cançons i danses interpretades eren en gran manera funcionals, ja fos per al treball amb cançons o crits de camp, o per rituals. La característica principal era la seva gran riquesa rítmica. La tradició africana feia ús de melodies simples i de tècniques de música de trucada i resposta. Aquests elements no van trigar a combinar-se amb conceptes harmònics procedents de la música europea. Els ritmes reflectien patrons africans i de les escales pentatòniques van sorgir les notes del blues, emprades posteriorment per establir les bases del blues i el jazz.

Els estaments eclesiàstics van intentar controlar la música dels esclaus obligant a les persones de raça negra al fet que cantessin salms i himnes per «convertir-los» a estils musicals més europeus. En molts casos, l’efecte va ser contrari. Alan Lomax, erudit de la música afroamericana, va comentar: Els negres havien africanitzat els salms a tal nivell que molts observadors van descriure els himnes dels negres com misteriosa música africana. En comptes d’actuar de forma individual, fusionaven les diferents veus, obtenint increïbles harmonies, en què cada cantant feia variacions de la mateixa melodia. El resultat va ser una música potent i original com el jazz, però profundament melancòlica, ja que la cantava gent molt pressionada.

Les arrels del blues tenen similituds en els instruments, música i funcions socials amb els griots de la Sabana. Però els diferència un fet sociològic fonamental. El bluesman és un home lliure i parla de les coses que l’afecten particularment. Els griots canten a la col·lectivitat. El Blues neix quan el negre ja no és esclau. Quan es persona.

El blues és un gènere musical que va aparèixer en la segona meitat del segle XIX a les ciutats del sud dels Estats Units, directament derivat dels Hollers o Shouts i les Work Songs de les plantacions de cotó. És una música, doncs, d’origen africà i caràcter social. Al contrari que les antigues cançons de treball o crits de camp plens de ritme i disciplina, representava l’alleujament de l’intèrpret, a qui permetia mostrar el seu dolor, opressió, desitjos, etc. Això ha portat a alguns autors a considerar el blues com la primera música d’origen africà plenament americana.

L’etnomusicòleg Gerhard Kubik afirma que certs elements del blues tenen les seves arrels en la música dels països islàmics de la part central i occidental d’Àfrica:

Els instruments de corda (els preferits pels esclaus procedents de les regions musulmanes de l’Àfrica), estaven generalment permesos, ja que els amos dels esclaus consideraven que aquests instruments s’assemblaven a altres instruments europeus, com el violí. A causa d’això, aquells esclaus que eren capaços de tocar un banjo, o un altre instrument de corda, podien fer-ho amb més llibertat. Aquest tipus de música solitària d’esclau mostra elements d’un estil àrab-islàmic basat en la petjada que l’islam ha imprès durant segles a l’Àfrica Occidental.

Gehard Kubik

El blues, com a estructura musical, va adoptar un format de dotze compassos que depèn d’harmonies tòniques i acords dominants i subdominants, a més de la utilització de l’anomenada nota de blues. Aquest format era estrany per als músics de tradició europea, sobretot per la longitud d’aquest. Però els músics de blues, amb les seves arrels en les cançons de treball i altres músiques del tipus call and response, estaven acostumats a aquests patrons asimètrics.

El paper del blues en la història del jazz és essencial, conformant-se com l’espina dorsal d’aquest. Com a gènere va desenvolupar la seva pròpia història i els seus propis estils, de vegades fusionats amb el mateix jazz, però com estructura compositiva ha integrat el repertori bàsic de tots els estils de jazz que han existit.

Sol considerar-se a Buddy Bolden com la primera gran figura i l’iniciador del primer estil definit de jazz. Ell va agafar el blues que era una música folclórica cantada i acompanyada de corda i harmònica i la va traslladar i arreglar perquè es pogués tocar amb metall (trompeta).

I ja el 1890 havia format la seva primera banda. Però de Bolden mai podrem escoltar res, ja que l’any 1907 el van haver de tancar en un manicomi, on va morir les 1931. Es pot dir que va influir en tots els músics del primer jazz.

I fins avui, i continuem evolucionant.