
Amb en Fela, estàvem rodejast de paràssits
Se’l considera com un dels fundadors del gènere musical Afrobeat; Fela Kuti alguna vegada va assenyalar que sense Tony Allen, no existiria l’Afrobeat. Brian Eno el va definir com “potser el més gran bateria que hagi viscut”.
Va començar a tocar bateria a l’edat de divuit anys, mentre treballava com a enginyer per a una estació de ràdio nigeriana; el seu estil musical va ser influenciat per la música que escoltava el seu pare ( Jùjú, un gènere de música tradicional cerimonial derivat del ioruba), a més del jazz i el sorgiment del gènere musical highlife a Nigèria i Ghana.
Va treballar sistemàticament per desenvolupar un so únic amb les seves percussions, estudiant no només LPs i articles de Max Roach i Art Blakey, sinó que a més al bateria ghanès Guy Warren (Kofi Ghanaba).
Membre del grup Àfrica 70, amb Fela Kuti, en separar-se, Allen forma la seva pròpia banda, gravant No Discrimination el 1980; toca a Lagos fins a emigrar a Londres el 1984; posteriorment, es trasllada a París, on grava amb King Sunny Ade, Ray Lema i Manu Dibango, i llança N.E.P.A. el 1985.
Allen va desplegar un so de característiques híbrides, desconstruint i fusionant l’afrobeat amb l’electrònica, dub, R&B, i Hip hop; Allen denomina aquesta síntesi com afrofunk.
Tony Allen ha influenciat diversos artistes pertanyents a diversos gèneres. En el senzill Music Is My Radar (2000), Blur li fa un homenatge, i al final del qual, Damon Albarn repeteix la frase “Tony Allen em va fer ballar”.
