Mag del bebop, el hard bop i el cool jazz. Ell és el final d’una línia no tan llarga de guitarristes de jazz que van elevar aquest instrument tradicionalment relegat a l’acompanyament, fins a un nivell semblant al dels metalls. És una recta que va començar amb Django Reinhardt, Charlie Christian i Charlie Byrd.

Una operació al cervell va fer que oblidés tot el que sabia, fins i tot tocar la guitarra. Va tornar a aprendre escoltant els seus propis discs. Un cas realment insòlit.

Amb ell acaba una estirp, un estil. N’hi ha una altra, per descomptat, no menys prodigiosa, però que ja troba un altre camí, una altra època menys pura i més acadèmica, com ara Pat Metheny, Julian Lage, Mary Halvorson o Miles Okasaki. Al mig, George Benson, inclassificable.

La línia discorre pels trasts de Wes Montgomery, Joe Pass, Herb Ellis, Barney Kessel… Pat Martino és la baula final.