També ara es fa palesa l’eterna lluita entre les arrels africanes i la intel·lectualitat blanca en el jazz. Com a reacció davant l’intel·lectualisme del bebop, els músics del ‘hard bop van reivindicar el retorn del jazz als seus orígens. Amb especial accent en l’energia i l’espontaneïtat de la música. L’element rítmic quedava reforçat, i els sols, derivats del llenguatge dels músics bebop, van adquirir més força i vitalitat. Conformant una música agressiva i intensa. De fet, l’adjectiu hard ( «dur») té en aquesta expressió la connotació d’intens. Va tenir especial incidència entre els músics de la Costa Est,  i està especialment vinculat als músics negres de les ciutats dels grans Llacs, com Chicago o Detroit.

Un dels primers temes que es pot considerar Hard es deu, per descomptat, a Miles Davis amb el seu  Quintet on hi havia Trane, però els màxims exponents que trobem entre la gran plèiade de músics cal conèixer: Max Roach juntament amb  Art Blakey, Elvin Jones i Sonny Rollins, Clifford Brown i Horace Silver.

Aquest estil es va dir indistintament Hard Bop o Funky Jazz (relacionat amb l’estil d’Horace Silver) i posteriorment Soul Jazz. Hi havia un marcat accent de blues.