Un grup de músics amb talent se senten frustrats en haver de tocar nit rere nit els mateixos temes  pel públic i comencen a freqüentar una sèrie de locals on es reuneixen a fer jams.

És en aquest context que apareixerà el nou estil. Un estil que trencarà amb tot l’anterior i que va provocar el segon terratrèmol en el si del món del jazz.

Recordo que una nit, abans d’anar a Monroe’s estava assajant en un local gèlid de la setena  entre els carrers 139 i 140. Era Desembre de 1939. Estava assajant “Cherokee” i vaig descobrir que si utilitzava els intervals aguts d’un acord com  una línia melòdic a i els acompanyava amb canvis degudament relacionats podia tocar allò que imaginava.

Això és el que explica Charlie Parker.

El naixement de l’estil va tenir lloc el 1941 quan Dizzy Gillespie, Milt Hinton, Charlie Parker, Thelonious Monk, Charlie Christian  i Kenny Clarke es van reunir al Minton’s Playhouse i al Monroe’s Uptown House de Nova York per a una sèrie de jams  informals.

L’objectiu era buscar noves alternatives a un jazz massa comercial i repetitiu. Esgotat musicalment.

Aquest nou estil ha passat a la història amb el nom de Be Bop. Els músics de bebop posaven l’accent en el paper del solista. Ja no era el “d’entertainer” d’èpoques passades, sinó un artista creador al servei només de la seva pròpia música.

Els músics,creadors d’art, es reafirmen davant el públic  a qui consideren diferents d’ells,possiblement fins i tot enemics.

A partir d’aquest moment, el jazz i la música popular agafaran camins diferents.