Ja hem parlat abans d’un Sonny Boy I, i avui presentem el II. Com autèntic bluesman, dels seus orígens no és que sapiguem massa i ell mateix va afegir dubte. De nom es deia, segurament, Rice Miller i va adoptar el nom d’un coetani seu, pioner en això del blues. Es creu que Miller va adoptar el nom per suggerir al públic i al seu primer segell discogràfic que ell era el Sonny Boy original.

Va ser un dels primers i influents estilistes d’harmonica de blues que va gravar amb èxit a les dècades de 1950 i 1960. Miller va utilitzar diversos noms, com ara Rice Miller i Little Boy Blue, abans de fer-se dir Sonny Boy Williamson, que també era el nom d’un popular cantant i intèrpret d’harmònica de Chicago. Per distingir els dos, s’ha anomenat a Miller Sonny Boy Williamson II.

Entretenia el públic amb novetats com ara inserir un extrem de l’harmònica a la boca i tocar sense mans. En aquella època sovint se’l coneixia com a Rice Miller —un sobrenom de la infància derivat del seu amor per l’arròs i la llet o com a Little Boy Blue.

Un tal Ike Turner, de tretze anys, va acompanyar Williamson al piano durant els concerts locals.

A principis dels anys seixanta va fer diverses gires per Europa durant l’apogeu de la bogeria del blues britànic.