A començaments  del segle XX, els blancs i criolls pobres del Delta del Mississipí van començar a interessar-se pel Hot i la seva influència va produir algunes variacions en la forma de tocar de les bandes de Nova Orleans: es van desenvolupar les improvisacions, es van agilitzar els tempos i es van buscar estructures rítmiques menys “africanes”. Els solistes tenien una mica més de protagonisme.

Els blancs van crear un estil diferent, menys expressiu, però amb més recursos tècnics,  amb melodies més polides i harmonies “netes”

El Dixieland, el tocaven generalment  músics blancs, que imitaven l’estil “Nova Orleans”, que ho tocaven preferentment músics negres. Per això, molta gent creu, erròniament, que el “dixieland” i el “New Orleans” és el mateix. I aquesta serà una constant al llarg de tota la història del jazz. Una música negra que agrada als blancs que l’adapten al seu gust i al seu torn els negres generen un altre estil. D’aquesta manera la dicotomia entre tradició i modernitat serà una constant en l’evolució del jazz.