Un grup d’amics adolescents a la fi dels vuitanta amb Jeff Tweedy i Jay Farrar al capdavant, formen una banda que aviat rebria el respecte de la crítica alternativa dins les seves fronteres, actuant en bars i locals de carretera per tot Estats Units.
Llavors eren una banda que bevia d’influències tan genuïnes com Johnny Cash, Elvis, Gram Parsons, Crosby, Stills, Nash & Young o Creedence Clearwater Revival, passant pel Punk Rock de gent com Johnny Thunders, Sex Pistols i Ramones fins al Rockabilly dels cinquanta.

Uncle Tupelo (potser homentage a Elvis), era, doncs, principalment, country amb guitarres elèctriques, amb ideals i arrels que els unien a aquest: des de Woody Guthrie i Hank Williams a Bob Dylan, passant per Neil Young o els Ramones, passant pels Flying Burrito Brothers, que recomano escoltar als que no els conengueu. Les lletres de Farrar i Tweedy parlaven de les classes mitjanes, de la classe treballadora del seu poble natal a Belleville Illinois, de la difícil situació del jovent. O sia dels temes eterns.

A partir de 1993, la banda creixeria i comptaria amb el suport de tres nous membres: Stirratt, Coomer, i Johnston. Una cosa que Tweedy va entendre com a positiva per a les noves composicions del grup, però no Farrar, que veia com el seu company de formació adquiria un cada vegada major control sobre el nou rumb que semblava prendre Uncle Tupelo.

Després de la publicació del genial Anodyne el 1993 (tot i que la curta deiscografia dels Tupelo es força interessant) es van fer patents més que mai les tensions entre Farrar i Tweedy. Xoc d’egos o simplement (desentesa) fruit dels diferents interessos professionals de tots dos, el cas és que les discussions verbals entre un i altre van aconseguir tal nivell que van acabar amb la sortida de Farrar del grup en 1994.

I així neix Wilco: Que de fet és l’abreviatura utilitzada en l’argot militar “We’ll Accomplished”, una mena de “Nosaltres complirem”. Mentree que Farrar funda Son Velt., un altre grup interessant. Peró avui toca Wilco.

“A.M.”, primer treball oficial de Wilco editat el 1995, és l’únic que manté l’estructura compositiva i instrumental d’Uncle Tupelo. Li ho recomano a tot aquell que tingui curiositat per saber com era el so d’Uncle Tupelo.

Però no seria fins a l’arribada del multiinstrumentista Jay Bennett a la banda, quan Wilco expandería el seu ja ric so amb l’afegit d’atmosferes sonores electròniques i teclats, al costat de la força afegida d’una segona guitarra.

La materialització d’aquesta nova etapa per Wilco va arribar el 1996 amb el revolucionari Being There, que va obtenir bones crítiques.

Un any abans, però, Nora Guthrie, filla del llegendari Woody Guthrie havia entrat en contacte amb el cantautor Billy Bragg per demanar-li que posés melodies a una selecció de lletres del seu pare. Guthrie havia deixat uns milers de lletres escrites entre 1939 i 1967, cap d’elles amb música, a part d’unes vagues notacions sobre l’estil.

Bragg, admirador confés de la trajectòria de Wilco, va veure en ells als candidats ideals per participar en aquest honorífic projecte. Wilco va acceptar, però en comptes de limitar-se a crear melodies tradicionals basades en l’estil de Guthrie, van crear composicions melòdiques totalment noves i originals, adaptades als nous temps.

El que semblava una empresa arriscada va acabar convertint-se en un èxit de crítica i públic amb elogis unànimes de tot el món. Amb el nom de Mermaid Avenue i publicat el 1998, el disc va guanyar una nominació als Grammy com a millor àlbum de folk contemporani i es va col·locar en el número quatre de la Pazz.

A partir d’aquí l’èxit de Wilco no ha fet sinó créixer. Tant en els vessants més arrelats al country i la música folk com les versions més elèctriques i fins i tot endinsant-se en el món del jazz.

Per tenir una visió general de la seva carrera i evolució és recomanable escoltar tres discs seus: Yankee Hotel Foxtrot/A Ghost Is Born/Sky Blue Sky. Diuen els entesos que Wilco, com el bon vi, millora amb els anys.

ymul.